dimarts, 15 de desembre del 2009

Re-néixer

Diu un autor recentment tastat que l'ésser humà no pot saber amb seguretat si les decisions preses són correctes després d'haver-les dut a terme perquè només viu una vegada.
En aquesta aparentment "única vegada", se'ns dóna l'oportunitat de reflexionar o no abans de tirar endavant una carícia, una besada, una abraçada o una rialla. I aquesta possibilitat m'ha dut a la qüestió de :

"I si tornés a néixer?"

Un cop formulada en veu i cap alts, crea una boira d'imaginació i creativitat que pocs cops surten a flor de pell.

Hi ha persones que mai s'ho plantejaràn i persones que fa segles que ja ho han fet i potser, comprovat.
I jo crec, que és necessària en moments d'inseguretat i por. Imaginar-se que el temps et dóna una segona oportunitat per a que no pugui fallar és una sort que pocs gaudeixen. O potser el més necessari és que no aflori mai, que es tanqui per sempre més aquesta pregunta , que l'ésser humà no la conegui mai i que pugui arribar a viure amb tal llibertat i consciència de sí mateix que no li calgui en mil·lenis plantejar-se una qüestió tan aparentment senzilla i alhora profunda com aquesta. Potser el que fa més por és la comprovació de la mateixa, saber de les equivocacions, de les cagades contínues i de les pèrdues de temps i negació de llibertat i independència a que està esposat l'ésser humà possiblement cada dia.

I pens que no sé on m'agradaria néixer, que cada racó que envolta aquest món sembla embogir per minuts, que si nasqués i fós a parar a un país occidental o oriental no en sabria la diferència, que ens naixem iguals i seguim essent iguals als ulls d'aquells que ens miren per sobre de l'espatlla. Que allò que ens fa essencials i diferents és allò que ens salva de ser representats per un número, per una etiqueta o per una estadística. Que m'agradaria compartir els minuts de la meva petita existència amb les mateixes persones amb què compartesc aquesta, siguin més o manco. Siguin millors o pitjors, però sentint-me igual d'alliberada al elegir-les jo, que cada passa que he donat en vides anteriors se'm reflexi, que no me solucionin aquesta nova existència, sinó que simplement se'm reflexi en la que comença, per tenir un referent que dóni pau i tranquil·litat a moments imprevisibles i bonics per igual.

Que si l'ésser humà tornés a néixer infinites vegades seguiria el món igual. Que la naturalesa de l'ésser humà, deia algú, és corrupta; i com a tal, no enten d'oportunitats de canvi.
Només sé, que si tornés a néixer, aquestes mans besades pel fred que sovint sagnen, ho farien més a poc a poc. I la fluïdesa de cada moment viscut, es posaria en rigorós dubte.

...I tú, tornaries a néixer?

dimecres, 25 de novembre del 2009

Presentació oficial del flickr de n'Aina!

Idò sí!! Aprofitant que es blog agafava un caire massa festiu i que en el nostre pis tenim una apassionada de la fotografia, la qual fa pràctiques tot el dia amb uns resultats brillants!

Bé, jutjau voltros mateixos:

Flickr!

diumenge, 8 de novembre del 2009

GLAMOUR

GRAN festa glamorosa a Sagrada Família on cadascú tregué lo millor de sí. Disfrassos, vestits i camies per tots es gustos. Tohom va demostrar sa seva visió de què és tenir glamour i vos assegur que hi va haver més de dues sorpreses XD. Cauen bé ses festes de pis, queda demostrat. És sa neta acabar per dins una cuina mantenint un caramull de converses més o menys profundes, entre ratafia, patatilla, sobrassada i altres. No tenc massa més a dir, deixarem que ses imatges parlin per elles soles aquesta vegada.







divendres, 6 de novembre del 2009

FMUAB

Ahir com a bona uabera que som me vaig estrenar de FMUAB. Principi des dia de compres amb dues futures logopedes, seguit d'un dinar mordor a Pans & Company (i no va per tu santjoaner XD) i final acabat a un campus perdut per no se on.
Arribam, seguint rigorosament sa tradició, ben preparades per afrontar un horabaixa que se presentava perillós. Cómo no, ron per xumar, jaquetes per na Bet i sa mare (que ja s'és dit que a s'Autònoma hi ha un microclima inexistent en cap altra part del món) i molta motivació.
Una vegada aconsseguim arribar a sa plaça comencen a sortir mallorquins, uaberos, barcelonins, biòlegs frikis i cerdanyoleños estressats de per davall ses pedres, i així, entre gomets, aigües de València, rons, esclats, paripés, ridiculs i més mos varen passar tipo dues o tres hores. Gran debut de sa barra logopedil a humanitats, sa més sincera i solemna enhorabona (me llena de orgullo y satisfacción en estas fechas tan señaladas...). Seguirem sa festa pujant cap a Veterinària i, com no podia ser d'altra manera, ja no mos desferràrem des Cans Vells que pareix esser que han passat a formar part de sa indumentària imprescindible de ses marxes.
Final de sa festa amb un bon espectacle de diable cedit per en Juanjo i, després de dues hores, arribam a Barcelona mortes de fred, amb més ressaca de sa desitjada i amb menos doblers dins sa butxaca des que tocaven.

Hora d'arribada: 2:27h

Recompte de desperfectes i altres adquisicions: quatre botes per tirar, un capell mig "avoneres", un mobil espenyat i cap adquisició a destacar.
Recomanam: un bon plat de patates frites amb muslitos i croquetes per matar sa possible ressaca post-festa.


dimarts, 3 de novembre del 2009

GIRONA ON FIRE: primeres instantànies


Dissabte passat presenciàrem ses barraques de Girona juntament amb part de sa
cofradia des Cans Vells i altres individus d'igual importància.
Començàrem s'expedició partint de Lesseps ben equipades amb trastos per xumar, menjar, etc. i ben encolcades dins es tren arribàrem a Girona. Pes camí, com no podia ser d'altra manera, trobàrem a un des individus més multifiesteros que conec, es senyor Miquel Serralta i amb ell arribàrem a nes punt de trobada.
Després de creppes, pizzes, birres i més, s'inicià sa marxa cap a ses ja esmentades barraques. Des d'aquí sa cosa ja se començà a desmadrar; cegada amb es "cotxos de xoque" i altres, i després d'això es tema queda més confós. Mos apossentàrem a una barraca i d'allà no mos mogueren fins ben passades les 5. Una hora de fer un poc es paripé i retorn cap a Barcelona amb es tren mordor.
Hora d'arribada: 10:30h
Recompte de desperfectes i noves adquisicions: ressaca en tota regla, una hello kitty que ningú sap quin és es seu origen, tres sabates tenyides i cops varis.




dimarts, 27 d’octubre del 2009

mmmmm bones¿?

Si encara hi ha qualcú que llegeixi aquest blog serà tan amable de deixar qualsevol comentari per donar ànims a penjar qualque post nou??


aaaaaaaaaaaau, grasiiiiiiiis

dilluns, 15 de juny del 2009

Per un curs més!

Un curs, dos anys i més,... me dispos a penjar es vídeo que crec que millor reflexa s'escrit anterior, esper que vos agradi.


Per tant,... abans de que ses senyores comencin a partir cap a s'illa més estimada, un vídeo de gràcies i arreveure pes Setembre. Esper que tot això vagi a més i aquest pis se pugui tornar a omplir de rialles es curs que vé. Gràcies per tot i més. (crec que n'Aina ja va fer sa dedicatòria màxima).








comentar-ho, confits !!!

divendres, 12 de juny del 2009

Corrandes de Barcelona















Únic dia de platja desde que som a Barcelona. Com s'enyora s'oloreta de mar neta, es sol d'estiu, ses verbenes, es cafès a es bar de sempre, sa gent de sempre, sa sensació de tranquil·litat i calma que te proporciona Mallorca durant aquest breu parèntesi de dos mesos, es sopars de platja fins les tantes, ses estrelles que aquí no les veus ni per casualitat, ses rotlades amb guiterres i cervesses a sa platja, canostra, sa família, es silenci que a Barcelona pareix que no existeix...
En fi, ara que ja casi se pot dir que hem passat un primer curs de carrera a Barcelona (com a mínim per part de na Lida i jo, clar que ses altres dues ja són més veteranes...), i que l'hem intentat surar com hem pogut és hora de fer una reflexió.
Jo diria que hem guanyat més coses de ses que hem perdut; no serà que no haguem viscut noves experiències, que no haguem conegut gent nova, que no haguem conegut llocs nous, que no haguem après coses noves...
Vaja, fent es recompte final destacaria: sa genteta que habita aquest trosset de península i que ha fet que aquest any hagi estat tan especial (vos enyoraré ajudants de tècnics de logopedes!), sa gent que, igual que noltros, habita Barcelona i voltants durant es curs i que quan arriba sa calor torna a cercar ses arrels mallorquines; ses situacions de lo més variades, divertides, i no tan divertides però úniques de sa nostra apreciada república així com ses innumerables relacions d'amistat, amor, confiança, i altres, que hagin pogut néixer, viure (i esperem que mai morir) en ella.
Hem sobreviscut sense aigua, sense llum, sense rentadora, amb es pis net, brut, buit, ple, fosc, amb llum, ple de música o ple de silenci, ple de rialles i a vegades ple de plors però sempre, o això esper, tenint present de que som ses habitants d'una república que hem creat noltros, a poc a poc i de sa millor manera que hem sabut, i que, només per això, val la pena lluitar per ella.

No crec que sigui capaç d'oblidar mai aquestes estones que me van formant com a persona ni tampoc ses persones que ho han fet possible. Ara ve un estiu que segur que serà diferent, però no per això pitjor que es altres, i mos ajudarà a carregar plies per es pròxim curs que vendrà.
De projectes ni en falten ni esper que en faltin mai, perquè senzillament son lo que mos fa tenir il·lusió per lluitar per ses coses que creim que se valen la pena.
Un viatge que promet amb na Neus a terres angleses, sopars i visites a s'Estanyol per veure unes de ses persones que segurament destacaria més d'aquest any; sí, sou voltros, es des pis de Sants, que inexplicablement heu passat a ser imprescindibles i insubstituïbles; xerrades i altres amb sa gent de Sant Joan i altres indrets de Mallorca que s'han enyorat molt durant tot l'any, i cómo no, més experiències, estones i rialles amb ses companyes de pis (i per damunt de tot, amigues) que sengueixen allà, incansables son algunes de ses coses que crec que resumiran aquest estiu que vé.

Crec que com a reinauguració des blog ja està prou bé.

Foto: platja de Blanes amb es des pis de Sants.
Fotógraf: Tomeu Mulet, un des tres habitants des pis anteriorment esmentat i que mos ha fet aquest retrato tan ben aconsseguit.
Se sent: qualsevol cançó d'Antònia Font i/o Manel (això ho deix a gustos de cadascú).

dissabte, 21 de febrer del 2009

Mallorca
















A Mallorca durant la guerra civil


Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


Rosselló Pòrcel, Bartomeu. Toda la poesía - Tota la poesia. A cura de Juan Ramón Masoliver
Edicions del Mall. Barcelona 1987. Pàg 124