A Mallorca

Avui, m'han pegat unes ganes loques d'estiu, serà perquè hi ha uns núvols per Barcelona que no podríen ser més espessos (o sí) i perquè després de dos mesos enyor la mar, que no és igual a sa d'aquí.

Deix un parell de fotos i uns versos per qui li faci ganes reviure aire, aigua i terra de Mallorca.

Que un incendi de sang devasti la mentida

Emmirallat de mar, l'infinit em defensa
de la por i del dolor. Faig camí amb la quimera.

("Imatge de la Por" de Jaume Pomar)

IV
Sent ginjolar les cordes del vaixell
que s’enfonsà a s’Algar
quan era petita, quan tot era més gran.
Enfony el cap dins l’aigua
i me’n vaig a navegar.
Calma xitxa, escuma de sal.
No cap dins aquest món
i m’invent una planeta.

M’hi trasllat en un vaixell enfonsat.

(Glòria Julià, plena sempre de mar de Portocolom, com es far)

El pescador solitari
s'asseu damunt el penyal,
i amb ulls de visionari
mira l'aigua del fondal.

En la cala moradenca
l'ombra d'horabaixa creix,
i el cristall només se trenca
si a flor d'aigua surt un peix.

La calor de l'estiuada
és febre de voluptat
sota la pell bronzejada
del pescador ensonyat.

L'atrau l'ona que tremola;
desnua el cos indolent,
i se tira dins la gola
de l'antre fosforescent.

(fragment de "Sirena" de Joan Alcover)

Feliç aquell que sap mirar de lluny
el món, com fa l'ocell que, tot planant,
veu la terra girar des del llevant
fins al ponent on l'or del cel s'esmuny

i aquell que mai no alça, irat, el puny
per venerar l'orb ídol que, farsant,
prediu pesta i malures sols cercant
de gravar al front dels porucs son encuny.

Feliç qui sent la claror irreal
del capaltard, qui tot ho té sens pany,
qui estima allò que fuig sense deixar rastre,

car tot és viu perquè tot és mortal
i el temps és sols com el secret afany
de qui sens nom navega i sense llastre.

("Feliç aquell..." de Margalida Pons)

Per acabar, un de mític:

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

(Bartomeu Rosselló Pòrcel, "A Mallorca, durant la Guerra Civil")