Únic dia de platja desde que som a Barcelona. Com s'enyora s'oloreta de mar neta, es sol d'estiu, ses verbenes, es cafès a es bar de sempre, sa gent de sempre, sa sensació de tranquil·litat i calma que te proporciona Mallorca durant aquest breu parèntesi de dos mesos, es sopars de platja fins les tantes, ses estrelles que aquí no les veus ni per casualitat, ses rotlades amb guiterres i cervesses a sa platja, canostra, sa família, es silenci que a Barcelona pareix que no existeix...
En fi, ara que ja casi se pot dir que hem passat un primer curs de carrera a Barcelona (com a mínim per part de na Lida i jo, clar que ses altres dues ja són més veteranes...), i que l'hem intentat surar com hem pogut és hora de fer una reflexió.
Jo diria que hem guanyat més coses de ses que hem perdut; no serà que no haguem viscut noves experiències, que no haguem conegut gent nova, que no haguem conegut llocs nous, que no haguem après coses noves...
Vaja, fent es recompte final destacaria: sa genteta que habita aquest trosset de península i que ha fet que aquest any hagi estat tan especial (vos enyoraré ajudants de tècnics de logopedes!), sa gent que, igual que noltros, habita Barcelona i voltants durant es curs i que quan arriba sa calor torna a cercar ses arrels mallorquines; ses situacions de lo més variades, divertides, i no tan divertides però úniques de sa nostra apreciada república així com ses innumerables relacions d'amistat, amor, confiança, i altres, que hagin pogut néixer, viure (i esperem que mai morir) en ella.
Hem sobreviscut sense aigua, sense llum, sense rentadora, amb es pis net, brut, buit, ple, fosc, amb llum, ple de música o ple de silenci, ple de rialles i a vegades ple de plors però sempre, o això esper, tenint present de que som ses habitants d'una república que hem creat noltros, a poc a poc i de sa millor manera que hem sabut, i que, només per això, val la pena lluitar per ella.
No crec que sigui capaç d'oblidar mai aquestes estones que me van formant com a persona ni tampoc ses persones que ho han fet possible. Ara ve un estiu que segur que serà diferent, però no per això pitjor que es altres, i mos ajudarà a carregar plies per es pròxim curs que vendrà.
De projectes ni en falten ni esper que en faltin mai, perquè senzillament son lo que mos fa tenir il·lusió per lluitar per ses coses que creim que se valen la pena.
Un viatge que promet amb na Neus a terres angleses, sopars i visites a s'Estanyol per veure unes de ses persones que segurament destacaria més d'aquest any; sí, sou voltros, es des pis de Sants, que inexplicablement heu passat a ser imprescindibles i insubstituïbles; xerrades i altres amb sa gent de Sant Joan i altres indrets de Mallorca que s'han enyorat molt durant tot l'any, i cómo no, més experiències, estones i rialles amb ses companyes de pis (i per damunt de tot, amigues) que sengueixen allà, incansables son algunes de ses coses que crec que resumiran aquest estiu que vé.
Crec que com a reinauguració des blog ja està prou bé.
Foto: platja de Blanes amb es des pis de Sants.
Fotógraf: Tomeu Mulet, un des tres habitants des pis anteriorment esmentat i que mos ha fet aquest retrato tan ben aconsseguit.
Se sent: qualsevol cançó d'Antònia Font i/o Manel (això ho deix a gustos de cadascú).
En fi, ara que ja casi se pot dir que hem passat un primer curs de carrera a Barcelona (com a mínim per part de na Lida i jo, clar que ses altres dues ja són més veteranes...), i que l'hem intentat surar com hem pogut és hora de fer una reflexió.
Jo diria que hem guanyat més coses de ses que hem perdut; no serà que no haguem viscut noves experiències, que no haguem conegut gent nova, que no haguem conegut llocs nous, que no haguem après coses noves...
Vaja, fent es recompte final destacaria: sa genteta que habita aquest trosset de península i que ha fet que aquest any hagi estat tan especial (vos enyoraré ajudants de tècnics de logopedes!), sa gent que, igual que noltros, habita Barcelona i voltants durant es curs i que quan arriba sa calor torna a cercar ses arrels mallorquines; ses situacions de lo més variades, divertides, i no tan divertides però úniques de sa nostra apreciada república així com ses innumerables relacions d'amistat, amor, confiança, i altres, que hagin pogut néixer, viure (i esperem que mai morir) en ella.
Hem sobreviscut sense aigua, sense llum, sense rentadora, amb es pis net, brut, buit, ple, fosc, amb llum, ple de música o ple de silenci, ple de rialles i a vegades ple de plors però sempre, o això esper, tenint present de que som ses habitants d'una república que hem creat noltros, a poc a poc i de sa millor manera que hem sabut, i que, només per això, val la pena lluitar per ella.
No crec que sigui capaç d'oblidar mai aquestes estones que me van formant com a persona ni tampoc ses persones que ho han fet possible. Ara ve un estiu que segur que serà diferent, però no per això pitjor que es altres, i mos ajudarà a carregar plies per es pròxim curs que vendrà.
De projectes ni en falten ni esper que en faltin mai, perquè senzillament son lo que mos fa tenir il·lusió per lluitar per ses coses que creim que se valen la pena.
Un viatge que promet amb na Neus a terres angleses, sopars i visites a s'Estanyol per veure unes de ses persones que segurament destacaria més d'aquest any; sí, sou voltros, es des pis de Sants, que inexplicablement heu passat a ser imprescindibles i insubstituïbles; xerrades i altres amb sa gent de Sant Joan i altres indrets de Mallorca que s'han enyorat molt durant tot l'any, i cómo no, més experiències, estones i rialles amb ses companyes de pis (i per damunt de tot, amigues) que sengueixen allà, incansables son algunes de ses coses que crec que resumiran aquest estiu que vé.
Crec que com a reinauguració des blog ja està prou bé.
Foto: platja de Blanes amb es des pis de Sants.
Fotógraf: Tomeu Mulet, un des tres habitants des pis anteriorment esmentat i que mos ha fet aquest retrato tan ben aconsseguit.
Se sent: qualsevol cançó d'Antònia Font i/o Manel (això ho deix a gustos de cadascú).
4 comentaris:
Jo també que ho crec...
¬¬'
tu sempre tan agut...
Aishh s'anyorança de sa roqueta... sentiment que comparteixc 100% en aquest moment.
Princesa, molt bon escrit, i molta emoció plegada, esper que aquestes experiències s'acumulin a tonelades l'any q vé, i es q vé, i es q vé, i es que vé (i ara que tenim tele més :P).
Jo no ho hauria pogut transmetre millor !!!
Gràcies per aquestes paraules. muà!
Publica un comentari a l'entrada