Obres vàries

Avui m'he aixecat del tot poètica, escriptora o lo que lo volgueu dir-li, així que deixaré un parell de joies per es blog, per omplir buits.

Allà va un bon escrit de sa guanyadora des premi St Jordi'08 que dóna es Berenguer cada any, concretament de relat. S'enhorabona de veres, i una abraçada a n'aquesta tan bona escritora i companya de classe (que esper s'en xerri en un parell d'anys).

Recances

“Guard engrunes de la seva tendresa a molts racons de sa pell”

Carme Riera

Papallones, papallones eren el que volava sobre l’horabaixa vermell que vas marxar. Vas marxar i em vas deixar buida, buida o plena de t’estims mig podrits que encara no he pogut digerir, ni vomitar.

M’agradava caminar sobre el perfil del teu cos nuu. M’agradava veure’t la cara d’embadalit que feies quan et contava perquè em dic el que em dic, gràcies a aquella rondalla. M’agradava sentir la teva mà davall els llençols cercant-me les pessigolles. M’agradava notar-te davall sa guixa fonda i rodona. I, també m’agradava, sentir el renou aspre de la clau girant el pany i just després les teves passes per sobre l’enrajolat, mentre intentaves no fer soroll, inútilment, perquè mai en vas saber, i això em feia gràcia.

I al final, de què em va servir despertar-me cada cop que arribaves tard? De res. Perquè, vaig quedar-me de genolls amb la pell intoxicada de rancor, cercant alguna penyora que em fes oblidar-te. Però res, només vaig desfer caixes i tot em feia olor a tu, tot.

Em vas deixar i mai més em vaig veure reflectida als teus ulls. I mai vaig tornar a sentir el pes del teu cos suat, xop d’amor. No vas tornar cap estiu a salvar-me de les meduses i em van picar, em van infectar l’enyorança, fent-la més rabiosa. Vas marxar i vas punxar, vas rompre tota la tendresa d’uns pits petits que t’estimaven, i vas trencar el breu espai que separa la pell de la feblesa i tot em feia mal.

I cada cop, el llit es feia més gran igual que el silenci que ens separava. El llit es feia gros i les parets s’estrenyien, fins que tota la casa era el llit, el llit que va sentir el tacte de les nostres pells que s’assaborien. I la solitud, també creixia, multiplicant-se fins vessar-me del cos i em sortia a rierades pels ulls. Mentre, jo sentia com aquell travelar em debilitava, fins i tot, les paraules que no em bastaven i se’m quedaven coixes.

Pot ser sí que la culpable d’aquesta tristesa tan dolça sigui aquesta calor primaverenca que ha arribat abans d’hora i al moment inadequat. O potser siguis tu i tota la recança d’endevinar que has tornat quan ja restaven baix terra totes les papallones, i t’has trobat amb el rebuig dels òrgans més íntims de la meva memòria, amb el menyspreu de cada un dels meus ossos. I has marxat, de nou, però aquest cop amb el cap cot i pensant que m’enyoraves. I jo he quedat rere la porta respirant al ritme de les teves passes baixant les escales de casa, pensant en tot l’amor que ens va mancar.

Llumd’ametllersflorits

25.02.08

I, ara un bon poema de na Maria Glòria Julià, veïna de Portocolom que fa especial menció a la mar a sa seva obra poètica. Concretament, va ser sa Poetessa del mes des passat Abril, a s'institut; i vàrem poder gaudir de ses seves poesies, recordant a tot moment (personalment) imatges d'Es Port. Es vespre a s'entrega de premis St Jordi, va recitar un parell des seus poemes mentre tocava sa guitarra. Perfecta actuació. Vos en deix un d'ells:

XXXIII

No sé per què et record
com no record altres coses:
la teva copa, el teu vi,
la teva absència, la teva absenta.
(Els teus cims confitats).
La dansa dels teus llavis
escarlata.
Tens la joia
de tenir-me obsessiva,
d'escoltar parts de mi.
Or només dins els meus ulls,
potser.
Bijuteria dins els teus,
qui ho sap,
però que jo faig retre.
-M'entens?
Em deix deconstruir
per construir-me una altra vegada.
Amb les teves mans,
amb les teves espècies,
amb la teva rialla.
El vi que taca els nostres alens, i parlam, en el Caló d'en
Burgit.
El fonoll marí, tan verd i tan poderós,
ens omple les conques dels ulls.
Som damunt les roques,
remulles de salivera i de paraules.
Regaliment idees,
com a ales
de corb marí, quan sobrevolen
la mar,
tan lila i tan mare.
I llepam pedres llises, tot fent-ne una saliva calcària,
per nodrir els peus descalços, damunt la terra, que ens
assolella i ens torna la pell de calls. Brostim ressec,
sobrevivim amb la calor, que ens fa ser fems continu
per tornar sembrar, entre pedres bavades i rodolades
per treure ulls nous i tornar viure de sol.


Una imatge de regal i una besada enorme, que avui m'he aixecat ben sentimental.

Sitges en ple horabaixa